Francesc, convidat d'honor

Per fer la festa grossa avui hem convidat a en Francesc Sandiumenge. En Francesc és el meu padrí. No sé el que va inspirar als meus pares en el moment del meu naixement per triar-lo com a padrí, però, fos el que fos, crec que va ser una de les millors decisions que van prendre mai a la seva vida. En aquella època, ell era un noiet que amb prous feines passava dels vint anys, i per a mi, sempre ha estat el millor padrí del món. Era el més carinyós, el més guapo, el més divertit, el més alegre..., i tot i la seva joventut, cada dilluns de pasqua, sense oblidar-se’n de cap, apareixia amb la mona més bonica que podia haver a la pastisseria. Ho haig de confessar, estava enamorada, per a mi era com "Jesucristo SuperStar". Només entrava per la porta de casa, m’hi tirava al seu coll i no el deixava anar fins que marxava. Això va durar fins el dia que va venir acompanyat de la seva novia, és clar. La primera vegada no m’ho podia ni creure, però un cop vaig conèixer a l’Anni era impossible estar gelosa d’ella. De fet encara som amigues, va ser unes de les primeres convidades a les nostres jornades gastronòmiques.
A part de continuar sent un padrí meravellós als seus meravellosos 80 anys recent estrenats, també és dibuixant i poeta. Aquí teniu un exemple d'una les seves poesies fetes amb monosilabs.

Amb poc n'hi ha prou

Del que és pot fer sols un plat
és amb carn o peix.
És un bon tec.

I, a més, va bé pel cos

ja que no ets ple

i sí prou tip.

Cal dir que fent el que cal
et sents molt agust
i mai gens fart.

Sóc o no sóc una de les persones més afortunades del món?

Bona Setmana Santa a tothom. Ens trobem a la tornada.