Josep Mª, convidat d'honor

Aquí on els veieu, així de contents, eixerits i amb una bufera encara potent, (més a baix ho podreu comprovar), aquests dos senyors celebren avui els seus 60 anys. De fet l’Eduard no els fa fins divendres vinent però com el dimarts de la setmana que ve és festa ("la pilarica"), vam decidir de celebrar-ho avui i “que nos quiten lo bailao”. Ja que era la seva festa li vam deixar triar menú i convidat especial. Com a menú va triar tomàquet amb mozzarella amanit amb olivada (amanida que preparen la Nina i el Lito al Xiringuito) i de segon, tripa i cap i pota amb samfaina, però nosaltres li hem canviat el primer, no perquè no fos bó, si no per introduir alguna cosa més exòtica. Com a convidat especial va triar en Josep Mª, amic i company seu a l’escola d’arquitectura i al que si li coincidia l’aniversari amb el dia del dinar.

Ara, parlant més seriosament però sense posar-nos transcendents, no més dir-vos que no cal alarmar-se pel fet de complir 60 anys ja què, siguem sincers, comença ha ser una edat que impressiona. Això sí, a partir d’ara no val a badar, cada minut és un tresor, cal aprofitar-los al màxim en coses que realment ens produeixin satisfacció. Ja no queda gaire marge per malbaratar el temps. Lo bó d'arribar a aquestes edats, és una cosa què, a mi particularment m’encanta, i és què a mesura què vas fent anys, cada cop et sents més lliure per triar el que t’interessa i el que no t’interessa, el que t’agrada i el que no t’agrada fer...sense sentiments de culpabilitat. Quan vaig fer els cinquanta vaig sentir per primera vegada què m’havia fet gran i va ser una sensació super agradable ja què a partir d’aquell moment em vaig sentir lliure per decidir el que em venia de gust fer amb tota la tranquil·litat del món. Aquesta sensació va en augment a mesura que va passant el temps i això no te preu.

El fet de fer-se gran no ha de ser sempre negatiu.

FELICITAAAAAAAAAAATS!