Els que vivim a Barcelona pensem que pel fet de viure en una gran ciutat tenim l’anonimat garantit , cert, però no tant com ens pensem. Ara us explico el per què.L’any passat em vaig apuntar per primera vegada a un curs de parla alemanya. Erem una dotzena d'alumnes de les quals sis coneixen algú de la meva família, o algún familiar d’elles havia tingut contacte amb algun dels meus familiars més pròxims. Va ser tot un reguitzell de coincidències i sorpreses. S’ha de dir que tant els meus familiars com jo som una gent molt corrent i gens populars.
Una d’aquestes alumnes és la Mercè que avui ens acompanya. El seu marit i el seu gendre per diverses raons havien tingut contacte amb l’Eduard, i uns nebots seus havien jugat de petits amb els nostres fills. Per acabar d’adobar-ho, resulta que aquesta mateixa tarda ha descobert que el seu fill Robert juga a futbol amb en Roger. No em digueu que malgrat tot, el mon de vegades no deixa de ser ben petit. Però tot i les coincidències, la raó principal per la què hem convidat a la Mercè a compartir taula i companyia amb nosaltres es per que te una vitalitat i una forma natural, extravertida i alegre de comunicar-se amb els altres que encomana. S’ha de dir que avui en dia, trobar persones així és de molt agrair. Una de les coses que més em van sorprendre d’ella va ser que quan li vaig comentar que teníem un bloc de cuina, tot i que a ella no li agrada massa cuinar, de seguida es va interessar pel bloc i a la setmana següent, a classe d’alemany, es va desfer en elogis en vers del nostre bloc. Arrel d’això moltes de les altres companyes de classe s’han fet assídues al bloc i sempre que poden el consulten i el recomanen a altre gent. Moltes gràcies a totes!!
Bé, a l'acabar de dinar tots i totes hem coincidit en que compartir el dinar amb la Mercè ha esta tot un plaer i ja li hem dit que pot tornar sempre que vulgui. Estarem encantats de que ens torni a amenitzar el dinar amb la seva alegria vital.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada